Una nit ben il.luminada en lo alt de la muntanya per una gran lluna plena, un silenci trencat pel cant del llop a la reina de la nit.
Ella il.lumina la fosca nit que es presenta davant la muntanya, un potent raig de llum il.lumina al llop que ha pujat en lo més alt per tal de poder contemplar-la.
Cada nit que passa i la lluna es mostra així de radiant el bon llop puja a lo alt de la muntanya per saludar-la i intentar acariciar-la..
Pobre llop, al veure que no pot tocar-la per més alt que puje, ell sentat li plora...
I continua plorant-li, aixi tota la nit, cada vegada més fort per tal de que la puga escoltar i es deixe bonament acariciar. Però no és així, no la pot posseir, però el llop no és rendix i cada nit puja i li plora, li plora baix un suau mant d'estrel.les, rodejat d' uns grans arbres i un silenci que sols el trenca allà lluny un plor...el del llop.
Sempre que el llop es deixa escoltar, trenca amb la soletat que hi presenta la muntanya, en mig de ningun lloc, saps que hi ha vida, un vida salvatge i benaventurada.
La lluna cada nit ix més plena, més gran i més radiant, te enfront d'ella al seu amic el llop, que cada nit puja en lo alt de la muntanya només per contemplar-la.
Aii el llop, tant dolent que el pinta la gent, tant maltractat que ha estat durant el llarg de la seua història, sempre ha sigut el personatge agressiu, la bèstia, el persseguit per tots, al que sempre l'han preferit veure mort la mala gent.
En molts llocs sols queda d'ell el record... ¡ que trist! pobre llop...
La reina de la nit ja no té qui li cante la serenata... ara es troba tan sola que preferix tapar-se dins d'una gran manta de nuvols, com ja no té a qui il.luminar, preferix no ixir tant radiant com ho feia abans.
Oscuritat es l'unic que hi podem trobar.
