El sol està timidament asomant-se per la finestra de la meua llar, amb un bon dia amablement em saluda, poc a poc està ixint, la meua mediterrànea li obri el pas... quina combinació mes meravellosa, quin joc de colors!!! la oscuritat de la nit es va apartant, els estrels cansats de fer guardia tota la nit per custodiar a la lluna, ara se'n van a dormir, el negre li va deixant pas al taronja, aquest va unint-se al blau, finalment es fusionen amb un... eixe característic blau al que tot el món li sol posar el nom de blau cel, però jo no... per a mi es el meu blau mediterràni...únic en el seu color.
Un nuvol blanc i esponjós recorre la mediterrànea, pareix el sucre cremat de les paraetes de la fira, vull pujar en eixe nuvol, en ell vull recorrer el món.
Vull veure més enllà d'aquell horitzó que es dibuixa en el paissatge de la meua vida, més enllà del que em proporciona la meua vista, més enllà de la famosa ratlla de la mar...
Un horitzó llunyà esperant a que vaja... un horitzó que em crida amb els primers rajos que reflectixen les cristalines y pures aigües mediterrànies.
Uns nervis recorren el meu cos desde l'arrel del cabell fins la punta del dit gros del peu al pensar en aquell horitzó que he de descobrir pujada en aquell nuvol d'esperança blanc amb l'unica propulsió de l'aire, sense fronteres, i amb la única politica que hi vullga fer jo, on sols té cabuda l'amor, la pau i la felicitat.
En ell vull sentir l'aire acariciant-me el rostre, tocar el cel, en ell vull sentir coses que mai he sentit, sentada en ell vull passar els dies, mirant un món petit baix els meus peus...
Trobaré a faltar els llargs passejos descalça per la mediterrànea sentit la seua fina i fresa sorra baix les plantes dels meus peus fent-me cosconelles, com la brisa marina roça els meus llargs cabells negres i l'aroma maritim penetra en les meues fosses nasals, la carrera de les ones per tota la mediterrànea per arribar a la costa,els timits crancs tapant-se amb la sorra...
En la vorera de la mar tinc els meus peus, esperant que arriben les primeres ones per a que em refresquen...
La mediterrànea... la meua mar, la meua llar.
Al pensar en tot açò que deixaré enrrere no puc evitar que al mirar-me als ulls la gent es trobe amb una mirada trista, melancòlica i un tant perduda, uns ulls negres i brillants degut a la competència que li fan a les salines marines...
Una gota d'aigüa salada naix en una zona del meu ull anomenada llagrimal, eixa xicoteta gota recorre la meua galta i acaba formant part de la mediterrànea...
com si de pluja es tractara poc a poc van caiguent més gotetes d'aquestes en la mar formant unes ones alrededor.
La mediterrànea... musa de molts artistes, simbol de la llibertat desde el principi dels temps....
La mediterrànea, com he dit abans, es la meua mar, la meua llar, la meua... llibertat.!!!
Encara no me'n he anat i ja la trobe tant a faltar, tinc clar que vaja on vaja, em trobe en les condicions que em trobe la duré darrere meua, doncs, del meu cap i del meu cor no se'n pot anar..
